Arxius

Articles d’opinió

Article d’opinió

5 punts clau per exercir l’urbanisme, avui

 

PUNT 1. Entendre que el que vivim avui no és una crisi, és un canvi.

Una crisi és una davallada amb un posterior retorn a la normalitat. El fet canviant que habitem no és per retornar a la manera del passat, sinó per adaptar-se a una nova realitat de la qual som expectants amb incògnita. Si els que ens dediquem a l’urbanisme no prenem consciència del canvi de rumb social i sistèmic (real o no, necessari) difícilment tindrem les habilitats que ens permetin suscitar el model urbà del futur. I aquestes habilitats denoten una certa tendència a ser capaços de treballar d’una forma més horitzontal, inter-generacional i multidisciplinar, no tan sols com a etiquetes sinó com a exercicis portats a la pràctica, atenent a les negociacions i consens que comporta tal forma d’actuar.

 

PUNT 2. Acceptar, escoltar i formar part de l’activisme i la crítica social (la crítica és un regal).

La depressió del sistema desperta la societat i la participació ciutadana ha deixat de ser un apartat anecdòtic en els documents de planejament. Avui, més que mai, la participació ciutadana és un reclam d’una societat que no troba resposta a les seves necessitats més bàsiques, no troba complicitat en aquells qui decideixen pel conjunt i, per tant activa els seus propis mecanismes per atendre les seves urgències i resoldre les mancances. Les aportacions de la ciutadania relatives a “quina ciutat volem” no són legítimes als ulls de l’administració. Paradoxalment, aquest rebuig genera una guerra constant entre l’òrgan que gestiona els béns comuns i la societat que es beneficia dels mateixos. Els equips redactors de planejament (sigui quin sigui l’abast del pla) hauríem d’entendre que l’èxit sorgeix de la diversitat d’opinions i aportacions, de la transparència en les decisions i de la deguda justificació de les mateixes. Tota participació, interna o externa a l’equip de coordinació, és vàlida i necessària, encara que no sigui originària d’un pensament tècnic i teòric sobre la xarxa mixta i funcional de la ciutat.

MireiaValls1

PUNT 3. Estar present a la xarxa 2.0 i crear conjuntament. 

L’aparició de les noves tecnologies ha modificat, i segueix modificant, el funcionament de la societat, la convivència entre les persones i l’accés a la informació i el coneixement. La generació que planifica avui no viu en el context dels que viuran el futur demà. Les eines 2.0 és el modus vivendi de les generacions futures i si no com capaços de treballar un urbanisme 2.0, l’estratègia urbana aportada a la societat serà conseqüència d’una mirada excessivament retrospectiva, anacrònica i potser poc encertada. Voldria entendre que l’urbanisme 2.0 no es refereix únicament a ciutats intel·ligents, sinó a ciutats pensades des de l’ús de les noves tecnologies aplicades, ja siguin aquestes per agilitzar processos de participació, per construir projectes horitzontalment, o per fer ciutat a temps real. El funcionament dels nostres estudis ha quedat obsolet, en tant que la presència dels nostres work in progress a les xarxes no és, ni de bon tros, la dels usuaris de la ciutat. Simplement, no és. Aquesta és una de les mancances que ens ha portat on som: no compartim les idees i en canvi les dotem d’una autoria única i exclusiva, sense permetre així la combinació d’idees interdisciplinars i de nivells sociològics diversos. El món de l’arquitectura, en general, és reticent a compartir cap document fins que no té la fotofinish impresa i patentada, tasca que, d’altra banda, s’apodera de tanta energia i tantes hores de producció, no necessàriament de reflexió, que resulta d’allò menys eficient. La presència a les xarxes socials, al ciberespai, és una funció que hem de ser capaços d’introduir com a prioritària als nius de fabricació de diagnosis i projectes de ciutat.

MireiaValls2

 

PUNT 4. No perdre el context històric del planejament.

La decisió de regular el sòl va ser un encert. Partint d’una època de llibertinatge indiscutible en el que res tenia norma i tot estava per fer, la ben arribada regulació del sòl i la seva norma adjunta va ser un pas positiu per intervenir i advertir de les males pràctiques especulatives i promotores de la desigualtat social i econòmica.  Va ser una aposta per una política que pretenia salvaguardar el suport territorial així com garantir la igualtat d’oportunitats oferint el dret a l’habitatge digne. En aquell context de barraquisme i ignorància mediambiental, als anys 70, va ser un pas valent i lloable, però no va ser suficient. Potser el que es va quedar a l’aigüera va ser un punt d’innocència envers les capacitats territorials i els interessos humans; ingenuïtat en passar per alt que el suport base era finit i ingenuïtat en deixar tota la responsabilitat de l’especulació del sòl al planejament, sense tenir present el liberalisme del sistema de les finances català (és clar, subjugat a l’espanyol).

MireiaValls3

 

PUNT 5. Planificar amb humilitat i flexibilitat.

Aparentment, pot semblar una contradicció lloar el liberalisme, però en certa manera, hem d’equilibrar la balança, i m’explico: la hiper regulació ens ha portat a obeir sense pensar, a desobeir  la responsabilitat civil si no és un deure escrit i a funcionar com autòmats deixant arraconats els anàlisis o el sentit comú. I sense menysprear la norma, aquesta mateixa portada a l’extrem pot provocar que la ciutat perdi la grandesa de poder bressolar allò impredictible, allò que atorga identitat pròpia i singularitat als llocs, allò que sorgeix per pura necessitat del moment, allò que crea l’essència de la cultura d’una societat. Planifiquem, però amb molta humilitat i certa flexibilitat. Confiem en la nostra societat, eduquem la responsabilitat per l’interès individual i col·lectiu, experimentem, errem i així aprendrem a caminar en una metròpolis complexa i ordenada.

Mireia Valls

Arquitecta urbanista. Destiempo Urbano.

Barcelona, abril de 2013

.

TERRITORI i ARQUITECTURA per la Independència és un col·lectiu inscrit com a Sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC).

Anuncis

Article d’opinió

El dret al sol

L’energia és bàsica en la nostra societat. Hom no ho discuteix. Però som poc conscients de la importància que per la nostra salut tenen el calor, el refredament, el confort, i el nivell de vida.

L’energia prové majoritàriament de l’aprofitament de recursos esgotables que extraiem de Gaia i modifiquem, a elevats costos energètics i mediambientals.

L’home, des de que va baixar de l’arbre i se’n va anar a viure a una cova, ha necessitat de la energia per escalfar aigua, escalfar-se a si mateix a l’hivern i obtindre refredament a l’estiu.

Tot això ho ha fet sempre, bàsicament a partir del sol. Avui, a part de les energies no renovables (petroli, gas, urani, carbó, etc) també es pot utilitzar el sol per a obtenir la llum natural i la energia que ens doni confort. La tecnologia i el coneixement bioclimàtic del territori i del lloc ens ofereix un gros ventall de possibilitats que la arquitectura pot resoldre fàcilment.

La radiació solar directa és necessària per tal de poder utilitzar les eines que el bioclimatisme i la tecnologia brinden a la arquitectura. Per tant, el dret al Sol, el dret a que ningú et faci ombra ni que tu la facis sobre els demés, ha de figurar, emfatitzat, en el planejament urbanístic del nostre territori.

El dret al Sol és bàsic per a complir amb el dictamen de la UE: Menys del 20% abans de 2020, conegut com els “3 x 20s” que es desprèn de l’Acord del Consell Europeu del Paquet Energia i Clima del 6 d’abril de 2009:

  • Reducció del 20% de CO2
  • Millora del 20% del Nivell de Eficiència Energètica
  • Obtenció del 20% d’energia de Fonts Renovable

En conclusió, cal assegurar el dret a l’aprofitament de la energia solar i que es puguin aplicar criteris de disseny en els edificis, ajustats a les condicions bioclimàtiques del lloc, que assegurin una bona orientació sud, assolellament diari, llum natural a dojo, ventilació, captació, protecció solar… EL DRET AL SOL.

Agustí Trias

Arquitecte

Barcelona, abril de 2013

.

TERRITORI i ARQUITECTURA per la Independència és un col·lectiu inscrit com a Sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC).

Article d’opinió

Jugar-s’ho tot a una carta

Què passarà el dia que el Barça hagi de prescindir d’en Leo Messi? Una contractura del bíceps femoral, un constipat mal curat, unes angines,… Algun contratemps que li impedeixi jugar, posem per cas, la final de la Lliga de Campions. Probablement en saber-se la noticia totes les redaccions  dels diaris i ràdios que alimenten el circ culer quedaran en estat de xoc i començaran a escopir titulars apocalíptics a tort i a dret. Segurament, també, al cap d’unes hores la sensatesa s’imposarà i la histèria deixarà pas a la reflexió serena: “…podem guanyar sense ell. Som un equip!”, “…el Barça és més que Messi.”, “…sense els altres ell no seria el que és.”, “…l’equip el fa bo a ell i no a l’inrevés.” És evident, però, que quan la millor peça falta la resta ha d’assumir més responsabilitats. Tot i això, un bon entrenador sabrà trobar alternatives de joc que no impliquin un canvi de filosofia radical; faltarà la millor peça però l’engranatge podrà continuar movent-se.

Barcelona és el Messi de Catalunya. Amb la diferència que si a Catalunya li falta Barcelona, deixa de ser tal com la coneixem i es converteix, necessàriament en una cosa completament diferent. Des de fa una pila d’anys el país s’ha mogut al voltant de l’Àrea metropolitana però al llarg del segle passat i, especialment després dels Jocs Olímpics ha adquirit un notabilíssim pes específic. Jugar-s’ho tot a una carta no és necessàriament negatiu, en podem trobar bons exemples, però en un país on la fallida d’un sector econòmic -que va arribar a representar gairebé el 20% del PIB- ha provocat una crisi a la qual encara no li albirem sortida ens ha de portar a una reflexió sobre si no seria millor repartir la baralla.

Read More

Article d’opinió
Sobre una nova Constitució, catalana

L’arrel del conflicte entre Espanya i Catalunya recau en l’espanyolització de les institucions castellanes i la deslegitimació de les catalanes, que instaurà la monarquia espanyola borbònica, així com en l’entrega del nord de Catalunya a França ara fa més de tres segles i la divisió imposada del destí del poble català. El context convé entendre’l en un ampli ventall de lluites internacionals dins la mateixa Europa, però és un fet que les narracions de les històries escrites per Espanya i França s’han encarregat de dignificar les seves disputes i de distorsionar la memòria de Catalunya, empobrint el seu potencial i confonent la seva pròpia identitat.

Fruit d’això s’ha confós a la societat espanyola, i també a la catalana (i la francesa), que ara recupera la seva consciència de nació amb el suport de la seva maduració cultural i la legitimitat que els fets i la història li ofereixen, davant d’Espanya, de França i d’Europa. Després de segles d’una fràgil i forçada unió d’Espanya, Catalunya no ha deixat mai de sentir-se sotmesa, econòmica, cultural i moralment, una situació que s’ha accentuat amb l’actual crisi política, econòmica, social i cultural, ambiental i també institucional, que ha ressaltat els límits de l’ètica del model capitalista, ara globalitzat i desregularitzat en realitats geopolítiques molt contraposades. Aquesta realitat és equiparable a la història de la unió de França, si bé actualment les realitats plurinacionals dins de l’Estat francès no es troben en la mateixa situació que viu Catalunya dins d’Espanya.

Read More

Article d’opinió
Els territoris de l’automòbil

L’any 1995 el professor francès Gabriel Dupuy va filosofar sobre l’excessiva dependència de l’automòbil en la societat contemporània, bàsicament als Estats Units i en menor grau, a França i Europa. El resultat va ser plasmat en el llibre “els territoris de l’automòbil”. Fins a quin punt és vàlida a Catalunya l’obsessió en la utilització de l’automòbil que descriu el professor francès?

De forma sintètica i no exhaustiva, pensem breument en el rol de l’automòbil en la nostra societat. Allò que teòricament és, és ser un mitjà de transport que permet un ampli grau de llibertat als seus usuaris, de vegades fins al punt de facilitar els desplaçaments porta a porta sense utilitzar sense cap altre mitjà de transport, i sense horaris predefinits.

Allò que és realment, és el centre de la nostra societat: és un car producte de consum, moltes vegades relacionat amb grans dosis de definició d’”status” social (no és el mateix conduir un cotxe petit que un tot-terreny luxós, encara que sigui per l’interior de la ciutat). També, juntament amb la gran indústria auxiliar, és el principal sector productiu de molts països, entre ells Catalunya. L’automòbil és responsable de grans perjudicis a la salut pública, tant pels accidents de trànsit (primera causa de mort entre els joves i no tan joves), com pels efectes en zona urbana de la contaminació que genera. I relacionat amb aquest tema, no hem d’oblidar la gran quantitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que emeten els automòbils, que també ens duen a recordar la gran ineficiència energètica dels seus motors, així com la necessitat d’importar un combustible cada vegada més car i del qual cada cop som més presoners dels seus països productors.

Read More

Article d’opinió
La nova escala de les Ciutats

Últimament sentim a parlar molt de les possibilitats que ens pot oferir el fet que Catalunya esdevingui un nou estat dins el marc de la Unió Europea.

Des del punt de vista del model urbanístic del país, aquest procés que hem engegat ens ha de permetre deixar de pensar a curt termini, o sigui, no prenent decisions amb un horitzó màxim de quatre anys per tal de salvar el polític de torn, i donar respostes concretes i creïbles que ens permetin ser un model capdavanter i exemplar arreu.

Cal doncs, dedicar tots els nostres esforços a repensar el model urbà actual, el dret a l’habitatge, les infraestructures i un nou model de mobilitat basat en la sostenibilitat. La Barcelona actual, n’és un cas paradigmàtic. Com diu F.Magrinyà, professor d’urbanisme de la UPC, “barcelona viu de les rendes de l’Eixample”, i és que la capital catalana ha mantingut vigent el model urbanístic proposat per Cerdà durant més de 100 anys, fet insòlit i que alhora demostra que els criteris utilitzats per Cerdà alhora de projectar un nou Eixample per Barcelona, no només eren els correctes, sinó que també van ser criteris prou visionaris per tal de poder encabir les diferents necessitats de la ciutat durant més d’un segle.

Read More