5 punts clau per exercir l’urbanisme avui, de Mireia Valls
Article d’opinió
5 punts clau per exercir l’urbanisme, avui
PUNT 1. Entendre que el que vivim avui no és una crisi, és un canvi.
Una crisi és una davallada amb un posterior retorn a la normalitat. El fet canviant que habitem no és per retornar a la manera del passat, sinó per adaptar-se a una nova realitat de la qual som expectants amb incògnita. Si els que ens dediquem a l’urbanisme no prenem consciència del canvi de rumb social i sistèmic (real o no, necessari) difícilment tindrem les habilitats que ens permetin suscitar el model urbà del futur. I aquestes habilitats denoten una certa tendència a ser capaços de treballar d’una forma més horitzontal, inter-generacional i multidisciplinar, no tan sols com a etiquetes sinó com a exercicis portats a la pràctica, atenent a les negociacions i consens que comporta tal forma d’actuar.
PUNT 2. Acceptar, escoltar i formar part de l’activisme i la crítica social (la crítica és un regal).
La depressió del sistema desperta la societat i la participació ciutadana ha deixat de ser un apartat anecdòtic en els documents de planejament. Avui, més que mai, la participació ciutadana és un reclam d’una societat que no troba resposta a les seves necessitats més bàsiques, no troba complicitat en aquells qui decideixen pel conjunt i, per tant activa els seus propis mecanismes per atendre les seves urgències i resoldre les mancances. Les aportacions de la ciutadania relatives a “quina ciutat volem” no són legítimes als ulls de l’administració. Paradoxalment, aquest rebuig genera una guerra constant entre l’òrgan que gestiona els béns comuns i la societat que es beneficia dels mateixos. Els equips redactors de planejament (sigui quin sigui l’abast del pla) hauríem d’entendre que l’èxit sorgeix de la diversitat d’opinions i aportacions, de la transparència en les decisions i de la deguda justificació de les mateixes. Tota participació, interna o externa a l’equip de coordinació, és vàlida i necessària, encara que no sigui originària d’un pensament tècnic i teòric sobre la xarxa mixta i funcional de la ciutat.
PUNT 3. Estar present a la xarxa 2.0 i crear conjuntament.
L’aparició de les noves tecnologies ha modificat, i segueix modificant, el funcionament de la societat, la convivència entre les persones i l’accés a la informació i el coneixement. La generació que planifica avui no viu en el context dels que viuran el futur demà. Les eines 2.0 és el modus vivendi de les generacions futures i si no com capaços de treballar un urbanisme 2.0, l’estratègia urbana aportada a la societat serà conseqüència d’una mirada excessivament retrospectiva, anacrònica i potser poc encertada. Voldria entendre que l’urbanisme 2.0 no es refereix únicament a ciutats intel·ligents, sinó a ciutats pensades des de l’ús de les noves tecnologies aplicades, ja siguin aquestes per agilitzar processos de participació, per construir projectes horitzontalment, o per fer ciutat a temps real. El funcionament dels nostres estudis ha quedat obsolet, en tant que la presència dels nostres work in progress a les xarxes no és, ni de bon tros, la dels usuaris de la ciutat. Simplement, no és. Aquesta és una de les mancances que ens ha portat on som: no compartim les idees i en canvi les dotem d’una autoria única i exclusiva, sense permetre així la combinació d’idees interdisciplinars i de nivells sociològics diversos. El món de l’arquitectura, en general, és reticent a compartir cap document fins que no té la fotofinish impresa i patentada, tasca que, d’altra banda, s’apodera de tanta energia i tantes hores de producció, no necessàriament de reflexió, que resulta d’allò menys eficient. La presència a les xarxes socials, al ciberespai, és una funció que hem de ser capaços d’introduir com a prioritària als nius de fabricació de diagnosis i projectes de ciutat.
PUNT 4. No perdre el context històric del planejament.
La decisió de regular el sòl va ser un encert. Partint d’una època de llibertinatge indiscutible en el que res tenia norma i tot estava per fer, la ben arribada regulació del sòl i la seva norma adjunta va ser un pas positiu per intervenir i advertir de les males pràctiques especulatives i promotores de la desigualtat social i econòmica. Va ser una aposta per una política que pretenia salvaguardar el suport territorial així com garantir la igualtat d’oportunitats oferint el dret a l’habitatge digne. En aquell context de barraquisme i ignorància mediambiental, als anys 70, va ser un pas valent i lloable, però no va ser suficient. Potser el que es va quedar a l’aigüera va ser un punt d’innocència envers les capacitats territorials i els interessos humans; ingenuïtat en passar per alt que el suport base era finit i ingenuïtat en deixar tota la responsabilitat de l’especulació del sòl al planejament, sense tenir present el liberalisme del sistema de les finances català (és clar, subjugat a l’espanyol).
PUNT 5. Planificar amb humilitat i flexibilitat.
Aparentment, pot semblar una contradicció lloar el liberalisme, però en certa manera, hem d’equilibrar la balança, i m’explico: la hiper regulació ens ha portat a obeir sense pensar, a desobeir la responsabilitat civil si no és un deure escrit i a funcionar com autòmats deixant arraconats els anàlisis o el sentit comú. I sense menysprear la norma, aquesta mateixa portada a l’extrem pot provocar que la ciutat perdi la grandesa de poder bressolar allò impredictible, allò que atorga identitat pròpia i singularitat als llocs, allò que sorgeix per pura necessitat del moment, allò que crea l’essència de la cultura d’una societat. Planifiquem, però amb molta humilitat i certa flexibilitat. Confiem en la nostra societat, eduquem la responsabilitat per l’interès individual i col·lectiu, experimentem, errem i així aprendrem a caminar en una metròpolis complexa i ordenada.
Mireia Valls
Arquitecta urbanista. Destiempo Urbano.
Barcelona, abril de 2013
.
TERRITORI i ARQUITECTURA per la Independència és un col·lectiu inscrit com a Sectorial de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC).
ancterritoriiarquitectura.wordpress.com 
Unes reflexions molt encertades, cal ampliar els camps de la planificació, fer-la, d’alguna manera, una planificació social i responsable. Entre línies es llegeix com l’especialització de professions, l’especulació del sòl i, diguem-ho clar, l’especulació dels polítics quan assumeixen responsabilitats al marge d’un control sòciocultural, ha generat un cert desordre, un cert caos, i una desautorització del valor social i ambiental de la planificació urbana i territorial. Però com ens recorda la Mireia Valls tenim les eines, som més conscients i hem de creure’ns que podem madurar i millorar els seus resultats aprenent del passat, al que hem de donar també valor fent-ne una bona crítica, constructiva. Felicitats per aquest ben pensat article!
Gràcies Andreu. Sense experiència i error no hi ha aprenentatge, i sembla que poc a poc anem lluitant i aprenent noves maneres de treballar, més col·lectives, més crítiques, més socials… queda molt camí per fer i descobrir, però si aconseguim caminar conjuntament i en col·laboració, trobarem l’equilibri per un territori sostenible i resilient.